Pastís de te matcha amb lemon curd

Aquest pastís el vaig fer per postres fa un parell de diumenges, un dia que vaig fer un menu japonès amb sushi i fideus yakisoba. Vaig partir de la recepta de coca de iogurt, li vaig posar unes cullerades de te matcha (te verd en pols, el trobareu a qualsevol supermercat oriental) i després el vaig obrir i el vaig farcir de crema de llimona anglesa (lemon curd).
Per començar fem el lemon curd, jo el vaig fer seguint la recepta de Carme de Dulces bocados, un blog ple de coses temptadores i amb unes fotos espectaculars. Per fer-lo posem en un cassó el suc de tres llimones i ratlladura de la pell d'una d'elles (o més, al nostre gust). Afegim 150ml. d'aigua, 2 ous, 2 cullerades de Maizena i 2 cullerades de sucre i ho barregem tot bé. Quan haguem desfet els grumolls de la farina, (no sempre és fàcil) ho posem al foc i ho anem remenant fins que es torni una crema espessa. Ho deixem refredar tapat amb paper film tocant tota la superfície per tal que no s'assequi.
Mentre es refreda la crema fem la coca de iogurt barrejant en un bol els següents ingredients:
1 iogurt natural
2 mesures de iogurt de sucre
3 ous
3 mesures de farina
1 mesura d'oli de girasol
1 sobre de llevat
2 cullerades de te verd matcha

Ho enfornem amb el forn encès només a la base (sense ventilador ni gratinador) durant una mitja hora aproximadament, fins que l'escuradents surti ben net.
Hem de deixar-la refredar, això fa que sigui una recepta que es pugui fer en diferents moments del dia.
Quan el pastís ja està fred l'obrim per la meitat i el farcim amb la crema de llimona i finalment el decorem amb una mica de sucre en pols, que a més de millorar l'estètica, l'endolceix una miqueta.

El contrast del te amb l'acidesa de la llimona li donava un toc boníssim i molt original. La veritat és que va ser ideal com a postres d'un dinar de total inspiració oriental. Sayounara さようなら  

Ossobuco a la milanesa

L'Ossobuco és una part de la vedella que surt molt bé de preu i queda molt gustosa, cal però que disposem de temps per endavant ja que necessita d'una bona estona de foc lent si volem que quedi ben tendra. Normalment el faig seguint una altra recepta que m'havia passat la meva tieta i que crec que és de l'Arguiñano que dóna molt bon resultat (la propera vegada que la faci la penjaré). L'altre dia vaig optar per l'ossobuco que ens proposa Ferran Adrià a La cocina de la familia, un senzill i interessant llibre del qual ja he publicat algunes receptes com aquests cabdells a la planxa o aquest plàtan a la llima.

La principal diferència d'aquesta recepta d'ossobuco a la que jo feia normalment és que la cocció de la carn es fa al forn, la qual cosa fa que ens puguem oblidar completament de que estem cuinant i passar directament a posar una pel·lícula de 120 minuts (per Déu, que sigui bona i entretinguda, més que res perquè no us adormiu i se us cremi tot!!!). Aquest és el temps que la carn necessita de forn per quedar ben tendra. 

Per començar hem de salar la carn, enfarinar-la i passar-la per una paella amb oli calent. Tot seguit la retirem i la dipositem en una plata que pugui anar al forn. Al mateix oli es sofregeix una pastanaga, una ceba, una dent d'all i un tall d'api tallat a trossets petits. Es remena una mica, es posa una fulla de llorer i es deixa coure durant uns 10 minuts. A continuació es posa un gotet de vi blanc, es deixa que s'evapori l'alcohol i s'hi afegeix un parell de cullerades de tomàquet fregit (el típic tomàquet fregit que ens ha sobrat després de preparar una pizza, per exemple). Ho deixem coure tot durant un quart d'hora aproximadament i ho mullem amb una mica d'aigua. Posem aquesta salsa per sobre dels talls d'ossobuco i ho posem al forn tapat amb paper d'alumini a 200ºC durant un parell d'hores. Aquí és quan podeu mirar la pel·lícula. Passat aquest temps ja estarà llest, només caldrà fer la gramola barrejant ratlladura de taronja i de llimona amb julivert i all picat i posar-la per sobre de la carn, Jo aquest últim pas no el vaig fer perquè vaig congelar l'ossobuco ja fet i el dia que el vam menjar em vaig oblidar de preparar-ho... El proper dia no fallaré amb això!

Ho vaig acompanyar amb una mica d'arròs i ja va servir de plat únic. És un plat que es fa sol al forn, només cal que hi destinem l'estoneta de tallar i coure les verdures (45 minuts?) i el resultat és molt bo, ideal si teniu convidats. Es podria dir que la relació temps destinat-resultat obtingut és molt satisfactòria...

Si només cuineu per a 2 persones jo recomano fer 6 talls d'ossobuco i multiplicar per 3 la quantitat de verdures i guardar-ho al congelador per altres ocasions o fins i tot per un dia que vulguem portar un tupper deluxe que serà l'enveja dels nostres companys de feina...

Pastís de poma

Avui presentem una nova recepta dels convidats, un pastís de poma que ens va fer la meva germana i el meu cunyat Pau per celebrar el seu aniversari que, casualitats de la vida, és la mateixa setmana.

En uns moments en què tothom té massa feina per participar en aquest apartat del bloc, em fa especialment il·lusió rebre una nova recepta, més si ve de part de la Sara i el Pau i és tan bona com aquesta.

És una recepta familiar, d’aquelles d’origen desconegut. Jo l’he agafat de la meva sogra, la qual la va aprendre de la seva tieta d’un poble de Valladolid, però no he investigat més enllà. És un pastís d’una textura diferent que resulta força lleuger després d’un àpat contundent i, el més important, és apte per dietes baixes en greixos saturats. La llimona en aquest pastís és clau pel resultat final, no us la descuideu!!

Ingredients:

6-7 pomes golden o reineta (segons tamany)

3 ous

1 got (mida d’aigua però no massa gran) d’oli d’oliva suau o de girasol

1 got de sucre

1 got de llet

1 got de farina

La pell rallada d’una llimona

1 sobre de llevat químic Royal o de bicarbonat

Procediment:

Pelar i tallar a trossets petits totes les pomes exceptes dues, que reservarem per la decoració final. Triturar-les amb tota la resta dels ingredients i posar la barreja en un motllo untat amb oli o mantega.  Tallar les dues pomes restants a grills petits i col^.locar per sobre de forma decorativa.  Posar al forn pre-escalfat a 180°C durant 35-40 min. Comprovar que està més o menys cuit punxant amb un palet. Sempre que l’he fet el palet encara surt força moll, sembla que no mai s’acabi de coure del tot. Jo comprovo també que el centre del pastís no es mogui com un flam, i acostumo a deixar-lo al forn uns 10 minuts del que diu la recepta original. Treure el pastís del forn i escampar-hi per sobre una capa fina de melmelada d’arbercoc o de préssec per donar-li color i brillantor i coure 5 minuts més.  Deixeu-lo refredar a temperatura ambient i poseu-lo a la nevera abans de servir.

Bon profit!

Pernilets de pollastre farcits de pernil i formatge amb salsa de poma

Després d'haver sofert el pas d'un fulminant virus estomacal de 24 hores volia fer alguna cosa diferent de diumenge per celebrar que una setmana extenuant en molts sentits havia arribat a la seva fi. El meu estómac no estava per a grans festes i l'estat lamentable en què m'havia deixat el virus no
em permetia fer incursions als mercats abarrotats de dissabte al matí. Vaig obrir el congelador buscant una mica d'inspiració amb el que hi havia guardat i oh sopresa! vaig trobar uns pernilets de pollastre farcits de pernil i formatge que havia comprat a la Sirena pensant en ocasions d'emergència festiva.

Ja sé que aquest tipus d'elaborats amb carns vàries són molt millors si es compren a la carnisseria de tota la vida i encara més dignes de menció si ens els fem nosaltres mateixos barrejant ingredients més interessants que el pernil dolç i el formatge (de nen petit? de nen malalt? de paladar poc educat?). Crec que té prou mèrit fer d'aquest tipus de menjar un dinar de diumenge prou satisfactori i també crec que aquest tipus de plat està en la línia del que aquest blog pretén: fer plats prou interessants i saborosos que requereixin poca elaboració per desmitificar la idea que menjar bé requereix de molt de temps i esforç. En aquest blog no hi trobareu macarons de colors ni cupcakes (ja m'agradaria a mi tenir temps i espai per fer totes aquestes coses!) però si que miraré d'oferir algunes idees que us puguin ajudar a menjar bé sense grans complicacions, per això explico aquesta recepta que encaixa perfectament amb tot el que em passava pel cap quan vaig començar el blog ara fa més d'un any.

Dit això passo a explicar la recepta:
Primer enrossim els pernilets de pollastre (jo n'he fet quatre) a una cassola amb oli d'oliva. Els anem fent poc a poc, a foc baix, és importantíssim que quedin ben cuits per dins (el pollastre mig cru és una de les coses més fastigoses que existeixen...). Els reservem i a la mateixa cassola hi posem tres cebes tallades a juliana i un parell de pomes tallades a trossets, ho tapem i ho deixem coure a foc lent fins que tot estigui cuit. Hi posem un rajolí de vi de porto i el deixem evaporar. Hi passem tot pel túrmix i hi posem un rajolí de llet per tal que la salsa no quedi tan espessa. Posem la salsa a la cassola i els pernilets de pollastre que hem tallat a rodanxes. Ho deixem coure tot junt a foc baix durant uns deu minuts i ja ho tindrem llest. Ho servim acompanyat d'una mica d'arròs blanc i ja està, ja tenim un dinar de diumenge apte per a estómacs delicats.

N'he fet més del compte per portar-ho un dia d'aquesta setmana al tupper. En definitiva, és tan fàcil  de fer que pot ser un dinar de diumenge com omplir el tupper d'un dimarts qualsevol.

Llobarro amb calçots i tomàquet confitat

Per fi tinc una segona recepta dels convidats. Feia temps que perseguia a la Montse i el Ricard (els cunyats de Canet) perquè redactessin una de les receptes que ens han fet en els darrers mesos. Aquest plat el vam menjar el dia 5 de gener, previ a la cavalcada de Reis, i la veritat és que va ser un bon regal.


Aquesta és una recepta que vam fer seguint un llibre de Santi Santamaria

Per a quatre persones:

- 4 filets de llobarro (mida mitjana)
- 12 calçots
- 200 gr de tomàquets madurs
- oli d'oliva
- 3-5 grans d'all (segons el gust)
- sucre
- sal i pebre
- orenga

Per fer aquest plat es preparen els tres ingredients principals del plat per separat. Es pot començar pels tomàquets que és el que ens trigarà més estona a fer-se.

S'escalden els tomàquets per poder-los pelar i es treuen les llavors. Un cop nets, es tallen a trossets. En una cassola, es posa l'oli i s'hi afageixen els tomàquets, els grans d'all pelats, l'orenga (o les herves que us agradin i/o tingueu per casa), pebre i sal. Es deixa coure a foc molt lent, remanant de tant en tant fins que queda com una confitura (aproximadament 1h 30m). Si queda un pèl àcid se li pot afegir una mica de sucre. El tomàquet es pot preparar el dia abans.

Després agafarem els calçots (a principis d'any és quan són més tendres i dolços). Els netejarem bé, treient les arrels i les primeres capes. Els tallarem per la meitat, aproximadament uns 5 cm de llargada. Els calçots es couen en una cassola amb una mica d'oli calent i s'hi afegeix una mica de sal i 3 colleradetes de cafè de sucre. Quan queden una mica marcats (no més de 2 min.), s'hi afegeix aigua fins que cobreixi la meitat dels calçots. Es deixa fins que l'aigua s'evapora i es van tombant els calçots. Quan ja no quedi aigua, queda com una mena de caramel pel sucre i es van tombant els calçots perquè es vagin daurant.

Finalment, quan s'està a mig procés dels calçots, agafem el llobarro ja net i salpebrat. En un principi el llobarro es feia a la planxa, però com que no tenia més espai als fogons, i tenia por que es refredés el peix, vaig optar per marcar els filets per la part de la pell en una paella molt calenta i amb una mica d'oli, i després els vaig posar en una safata al forn uns 15 m.

I ja està tot llest. Es reparteix un filet de llobarro, 6 troços de calçot i un parell de cullerades de tomàquet confitat a cada plat. I el resultat és realment deliciós per la barreja de sabors. 

Conill guisat amb dàtils

El conill és una carn que m'encanta menjar però que si us haig de ser sincera no n'acostumo a cuinar. El desencadenant de la recepta que us presento va ser l'arribada durant aquest Nadal d'un paquet de dàtils que no sabíem gaire com fer desaparèixer i ja començava a incordiar donant voltes pels armaris...

És difícil trobar receptes amb dàtils (i em negava a fer els clàssics dàtils amb bacon...) però donant voltes per la web vaig trobar una recepta curiosa de conill que va presentar Martin Berasategi al  programa Robin Food de EITB (un interessant descobriment).

Comencem: en primer lloc vaig tallar un conill en trocets petits reservant el fetge i el vaig marinar en un bol amb mig litre de vi negre i amb 100 ml de vinagre de vi de Xerès i 3 grans d'alls sencers pelats. Ho vaig tapar amb paper film i ho vaig deixar a la nevera durant 10 hores.

Un cop va passar tot aquest temps, vaig treure el conill i el vaig eixugar una mica amb paper de cuina, el vaig rossejar en una paella amb una mica d'oli d'oliva i el vaig reservar. A la mateixa paella hi vaig posar un parell de cebes tallades a juliana i els alls sencers que havien estat marinant amb el conill. Hi vaig posar una cullerada de farina, ho vaig remenar bé i hi vaig afegir el líquid de la marinada i el conill. A continuació hi vaig posar una mica d'aigua, a la recepta original s'hi posava brou de pollastre però a mi em va semblar que la marinada ja era prou forta de gust. Quan va começar a bullir ho vaig tapar amb un paper de forn tallat de forma circular i untat amb mantega, de tal manera que la mantega toqués el contingut de la cassola. Així ho vaig deixar a foc lent durant una hora i quart. Passat aquest temps (que podeu aprofitar per veure un capítol i mig de la vostra sèrie preferida ja que no cal vigilar res) vaig destapar la cassola i hi vaig afegir una dotzena de dàtils tallats per la meitat. Ara només faltava fer-hi una picada amb el fetge passat per una paella i una mica de mantega (no era ben bé una picada però vaja) i posar-la a la cassola remenant una mica perquè lligués bé la salsa i tancar el foc.

El resultat és molt bo, la cocció lenta del conill fa que la carn es separi sola dels ossos i queda ben tendra... Crec que és millor si es menja al cap de 24 hores d'haver estat fet, jo vaig guardar la cassola tal cual a la nevera i la vaig tornar a treure per escalfar-la directament, així evitem moure el conill de lloc i que esdevingui una "deconstrucció de conill"...

Nosaltres ho vam menjar sol però ben bé ho podeu acompanyar de patates al forn, verdures al wok o amb arròs. Sucar aquests tres elements en el suc de la carn de ben segur hagués quedat riquíssim.

Caldereta de llamàntol

Una vegada més hem aconseguit fer un plat espectacular de procediment senzillíssim i molt pocs ingredients. És un plat reservat per a ocasions especials, adient no només per aquestes dates nadalenques que (afortunadament) ja estan a punt de passar sinó per qualsevol altra celebració que mereixi una despesa una mica extra.

La caldereta autèntica que podríem menjar al port de Fornells de Menorca es fa amb llagosta però jo l'he feta amb llamàntol, molt més econòmic i fàcil de trobar però també molt gustós.

El moment més difícil és la compra i posterior sacrifici de l'animal, això de veure com les potes es segueixen movent malgrat haver estat tallat per la meitat i tenir el cos a rodanxes no és apte per les ànimes més sensibles i compassives... Us haig de confessar que la peixatera ho va passar fatal i alguns clients que esperaven em van mirar malament.

Un cop tenim l'animal desquartitzat a casa tot és molt més senzill.

En primer lloc treiem la part groguenca que està dins del cap de l'animal i la guardem temporalment a la nevera (crec que és el cervell). Posteriorment passem els trossos de llamàntol per la cassola i els reservem (calculem un llamàntol per a 2 persones). En el mateix oli hi fregim dues llesques de pa i també les reservem.

Tallem un parell de cebes molt finament i les posem a enrossir a la paella i mentre es va coent ratllem tres tomàquets i els afegim. Una vegada tinguem el sofregit una mica confitat hi posem un  gotet de vi blanc i ho deixem reduir. Tornem a posar el trossos de cap i les pinces de llamàntol al foc i hi afegim uns 4 gots d'aigua (s'ha de calcular uns 2-3 per persona). Fem una picada amb un gra d'all, unes fulles de julivert, mitja dotzena d'ametlles torrades i el pa que prèviament hem fregit.
Quan ja estigui feta la picada hi afegirem la substància que havíem tret del cap del llamàntol, ho barrejarem tot bé i ho afegirem a la cassola juntament amb les rotllanes de la cua del crustaci. Ho deixarem coure tot tapat a foc lent durant una hora aproximadament.

El resultat és aquest:

Ho vam menjar com a Menorca: sucant-hi pa i amb un vinet blanc fresquet del Penedès.

Només queda dir que estava ESPECTACULAR, així, en majúscules, negreta i subratllat.